Nou govern, nou canvi de política educativa a Catalunya. Res de nou, per desgràcia.
La consellera del ram, Irene Rigau, ha decidit eliminar el projecte d’aconseguir que cada alumne tingui un portàtil per treballar a classe. Un dels arguments per justificar la decisió és que segons el seu punt de vista els aparells fomentaven la cultura de l’oci.
La visió de la consellera Rigau és la típica d’una persona de la seva edat (és nascuda el 1951), que encara es pensa que estar davant d’una pantalla és perdre el temps, de la mateixa manera que abans es deia de llegir novel·les.
No sóc cap expert en educació i no hauria expressat la meva opinió públicament si no hagués estat perquè aquest tema és notícia just quan la Universitat d’Stanford (EUA) està a punt d’acollir el Congrés Mundial d’Humanitats Digitals.
El terme “Humanitats digitals” és (com no!) anglosaxó: Digital Humanities. Per Digital Humanities entenem aquell punt on es troben les humanitats tradicionals amb la tecnologia.
El concepte ha evolucionat des de la seva creació ja que actualment les disciplines humanístiques no només utilitzen eines tecnològiques com ara la digitalització sinó que han de fer front a documentació/informació digitalment nadiua.
El Congrés Internacional de Digital Humanities se celebra des de 1989. Al llarg de les seves 23 edicions ha passat per universitats nord-americanes (EUA i Canadà), britàniques (Anglaterra i Escòcia), i centreeuropees (Alemanya, França, Suècia, Noruega i Hongria).
Durant els congressos celebrats a la primera dècada del segle XXI els seus impulsors van anar forjant la idea de crear un organisme internacional per promoure les Humanitats Digitals. Les converses van cristal·litzar en l’Alliance Digital Humanities Organizations (ADHO). Per tenir una lleugera idea de la potència del moviment només cal visitar el seu lloc web.
Entre els membres de l’ADHO hi ha el King’s College de Londres, que té un departament específic d’Humanitats Digitals, des del qual es promouen doctorats en aquesta especialitat, entre ells un d’història.
No sé si la consellera Rigau ha tingut ocasió de visitar algun arxiu històric darrerament. M’agradaria que ho fes i parlés amb els seus responsables. Li explicaran l’esforç que fan per tenir el màxim d’informació possible digitalitzada i penjada a la xarxa. No és un caprici, és una demanda social. La ciutadania vol accedir a la informació i la manera més ràpida i pràctica d’aconseguir-la és a través d’internet. Per això els arxius han de ser-hi, per complir amb el seu deure i posar a l’abast dels ciutadans la documentació que conserven. El resultat d’aquest nou context és que el 2011 per fer investigacions històriques s’ha de saber d’història però també s’ha de saber navegar per internet.
Per això les noves generacions no només han de tenir habilitats digitals en el camp de l’oci, sinó que han d’aprendre (no auto-aprendre) a usar amb criteri les eines i conviure amb la sobre informació que patim diàriament. En definitiva, a tenir criteri per destriar el gra de la palla. I aquesta és una feina que s’ha de fer a l’escola, on s’aprèn a escriure, a llegir, a sumar i a restar. I tot això, i molt més, els alumnes d’avui ho faran a través d’una pantalla quan hagin d’incorporar-se al món laboral. Però, és clar, pensar estratègicament i en clau de futur mai s’ha fet a la conselleria d’educació governi qui governi. No hi ha sentit de país.
No és estrany. Som al país de les paradoxes: la nostra capital té un districte anomenat 22@ però una política educativa que es mira amb recel el món digital.
Això s'ha de saber! Ho vull compartir
Gràcies a una piulada del professor Carlos Scolari m’assabento de la pensada que ha tingut la professora de psicologia Mahzarin R. Banaji de la Universitat de Harvard.
